Entenc els problemes com a solucions encara no aconseguides. M'agrada pensar que cada dificultat o problema té el seu propi manual d'instruccions, que funciona de manera única en cada persona, encara que hi ha uns certs patrons bàsics que es repeteixen i són comuns en uns certs grups de problemes. Descobrir el funcionament d'aquest trencaclosques, entenent la seva lògica i la seva coherència interna, és la base per a poder crear un funcionament alternatiu i així desactivar o reestructurar el problema. Adaptar-se a les necessitats de cada persona i crear un espai còmode i d'intimitat on poder explorar noves opcions de gestió vital són condicions indispensables.

Cada vegada hi ha més veus que reclamen que la psicologia sigui una ciència reconeguda, amb estàndards objectius de qualitat i protocols reguladors de les diferents intervencions. Molt d'acord, sempre que no oblidem que per damunt de ciència, la teràpia és art. És aquesta espècie de màgia interpersonal la que la converteix en un acte transformador: dues subjectivitats que treballen en comú per a crear una nova realitat, el canvi.

La teràpia és doncs, una relació d'expert a expert: una part és experta en si mateixa, en el seu problema i en els avantatges i les limitacions del seu sistema de creences, i l'altra és experta en tècniques i habilitats facilitadores per al canvi. En realitat, el pacient és l'agent de la seva pròpia evolució, experimentant amb noves propostes, pautes o plantejaments d'intervenció alternatius durant la setmana i no només a la sessió i recalculant sobre el que funciona i no funciona. L'objectiu final és assolir l'autonomia psicològica de la persona. En altres paraules, a la foscor jo poso l'escala, però ets tu qui la puja cap a la llum. Explica'm què descobreixes.